Algunes certeses i moltes incerteses sobre la sortida del Regne Unit de la UE

26 Juliol, 2018

Algunes certeses i moltes incerteses sobre la sortida del Regne Unit de la UE


Les condicions per formar part de la Unió Europea estan clarament establertes, però no passa el mateix per sortir-ne. El Regne Unit es va incorporar al tractat el 1973, 16 anys més tard que els seus sis membres fundadors, en la primera ampliació que va dur a terme la llavors Comunitat Econòmica Europea. I el 2016 va ser el primer país que, amb gairebé un 52% dels vots, va escollir abandonar aquesta comunitat política. Com que és un procés sense precedents en els seus més de 60 anys d’existència, les incògnites són múltiples. Com se surt de la UE? Qui paga què? I després, quina serà la relació futura entre la UE i el Regne Unit? Les respostes, avui dia, encara no estan clares.

Tot va començar fa més de dos anys, el 23 de juny del 2016. En el referèndum organitzat pel govern de David Cameron, el Regne Unit va optar, amb un 51,9% dels vots a favor i el 48,1% en contra, per sortir de la Unió Europea. Poques hores després, la lliura queia fins a nivells de la dècada dels 80 i Cameron anunciava la seva dimissió com a primer ministre. El 13 de juliol, Theresa May el succeïa en el càrrec.

Nou mesos després de la votació, el 28 de març del 2017, May va signar la carta adreçada al president del Consell Europeu, Donald Tusk, en què l’informava oficialment de l’inici de les negociacions per abandonar la UE. El procés hauria d’acabar, com a molt tard, dos anys després, el 29 de març del 2019. El 19 de juny, el Brexit s’activa i comença la primera ronda de negociacions per fixar-ne el calendari, que haurà d’acabar abans de la data acordada.

L'efecte Brexit

A finals d’any, les conseqüències del Brexit ja eren notòries: la caiguda de la immigració neta, és a dir, la diferència entre les persones que arriben al país i les que l’abandonen, va ser històrica. Si el 2016 es va comptabilitzar un saldo de 336.000 persones, un any més tard s’havia passat a 230.000, la davallada més gran des del 1964.

El 9 de desembre del 2017, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, i Theresa May van assolir un primer acord sobre les condicions de la separació, que molts van interpretar com una victòria de la UE. Tal com li exigia Brussel·les, el Govern britànic es comprometia a pagar la factura del Brexit (per valor de 45.000 milions d’euros), a garantir els drets dels ciutadans europeus i a assolir un pacte sobre la frontera amb Irlanda.

La proposta del Regne Unit per evitar una frontera rígida entre Irlanda del Nord, territori britànic, i Irlanda, membre de la Unió, va ser rebutjada a principis del juny del 2018 pel negociador europeu, Michel Barnier. Brussel·les va al·legar que el pla duaner proposat per May vulnerava el mercat interior europeu. El 21 de juny d’aquest any, el Ministeri de l’lnterior britànic va concretar per fi detalls sobre el futur dels ciutadans de la UE residents al Regne Unit després del Brexit. Es va establir que, a partir del 29 de març del 2019, els europeus que faci cinc anys que viuen al país hauran de pagar una taxa de 73 euros per quedar-s’hi i demostrar que no tenen antecedents penals greus per poder optar a la condició d’“assentat”.

Però encara persisteixen molts dubtes. El 8 de juliol va dimitir el ministre britànic per al Brexit, David Davis, amb prou feines dos dies després que el Govern aprovés un pla per mantenir una estreta relació econòmica amb la Unió Europea després d’abandonar el bloc. Tot un desafiament a Theresa May, que 48 hores abans havia unificat l’estratègia del seu dividit gabinet i havia aconseguit el suport a una versió tova del Brexit. Al cap de 24 hores, Boris Johnson, ministre d’Exteriors, també va dimitir, ja que es negava a donar suport als plans de la primera ministra per negociar una ruptura suau amb la Unió Europea.

La futura relació UE - Regne Unit

Més enllà de l’acord de transició, el Regne Unit i la UE estan negociant la seva futura relació comercial. A mitjan juliol es va presentar el «Document de reflexió del Brexit» (el famós “White Paper”), en què el Regne Unit proposa a Brussel·les diversos punts: un mercat comú de béns, un acord lax en serveis, màxima cooperació possible en matèria de defensa i facilitats per a la mobilitat dels ciutadans. Fins i tot així, aquest document no va ser ben vist pel grup brexiter i l’acord va ser durament criticat pels laboristes i els tories. Davant d’aquestes pressions, May ha cedit.

La primera ministra ha acceptat esmenes plantejades pels diputats favorables al Brexit contra el “White Paper”, com la de les duanes i la de la Hisenda britànica, cosa que ha fet augmentar la incertesa sobre la continuïtat del govern.

Pel que fa al Brexit, els fets se succeeixen en qüestió de dies, o fins i tot d’hores. De moment, la data del 29 de març del 2019 com a límit es manté. Però les incerteses també.

Deixa un comentari

La teva dirección de correu no será publicada Els camps necesaris están marcats *