inconformistes de l’esport

29 Maig, 2020

REPTE 16. Descobreix el tàndem perfecte: els altres guies de l’esport paralímpic

N’hem conegut les rutines, els èxits, els valors i els suports principals dins i fora del terreny de joc. No obstant això, encara falta descobrir un dels pilars més fidels dels nostres inconformistes de l’esport. Una parella incondicional que els acompanya més enllà de la vida esportiva: els gossos pigall. En aquest repte 16, CaixaBank vol donar a conèixer la tasca d’aquests animals fidels i incondicionals que són els ulls de molts dels inconformistes de l’esport fora de la pista.Les característiques que ha de reunir un gos pigall són diverses i canvien en funció de les característiques de l’amo i del tipus de vida que faci, però tots tenen un tret en comú: han de ser capaços d’adaptar-se, tenir instint de guarda i defensa i no ser conflictius. Perquè, tal com explica José Manuel Macarro, instructor de gossos pigall des de fa gairebé tres dècades, “l’objectiu d’aquests animals és donar seguretat i independència a les persones cegues”. Perquè aquest tàndem funcioni perfectament, cal tenir en compte diverses situacions. D’una banda, l’ensinistrament del gos pigall, que dura entre 8 mesos i 2 anys i en què se li ensenya no tan sols a superar obstacles o caminar entre els diferents elements que puguem trobar en un entorn urbà, sinó a passar desapercebuts perquè puguin dur a terme la funció d’ajuda de la manera més eficient possible. És per això que quan un gos pigall està desenvolupant la seva feina és millor no acaronar-lo o distreure’l, perquè es podria posar en perill la persona que acompanya. Aquests animals són summament obedients, amb una excepció: quan reben una ordre que podria posar en perill l’amo estan preparats per desobeir-la. Com si fos una “desobediència programada”, si el gos pigall detecta que l’ordre suposa un risc, no la compleix.La Fundació ONCE del gos guia s’encarrega no tan sols de proveir de gossos pigall les persones amb discapacitat visual, sinó d’emparellar-los amb l’usuari més adequat. Lia Beel i Spenzer, Gerard Descarrega i Willow, són un exemple d’aquesta combinació ideal. Els nostres dos inconformistes de l’esport i els seus gossos són més que el tàndem perfecte, són companys de vida que comparteixen una història de reptes i èxits.Descobreix-les en aquests articles del diari Marca: Spenzer, els ulls de l'atleta paralímpica Lia Beel fos de la pista El tàndem perfecte: com un gos pigall arriba a ser els ulls d'un cec I en aquest article del diari Sport: Gerard Descarrega i Willow, un nou camí a Tòquio 2021

CORPORATIU
21 Abril, 2020

Repte 15: Donar veu als altres inconformistes de l’esport: les famílies.

No hi hauria inconformistes de l'esport sense el suport incondicional dels qui els envolten, els seus familiars. Ells suposen aquesta força invisible que ajuda els nostres atletes a afrontar els seus reptes i són —juntament amb els nostres esportistes— els qui trenquen barreres i prejudicis pel que fa a la discapacitat. A CaixaBank volem donar-los un espai perquè puguin expressar-se i que ens expliquin la història de superació d'un esportista d'elit des d'un altre punt de vista: el de casa seva. I no se'ns acut cap exemple millor que el de l'Eva Moral i la seva família. L'Eva Moral és paratriatleta des que, fa cinc anys, un accident en bicicleta la va deixar en cadira de rodes. La seva història és una història de «segones oportunitats», com a ella li agrada de dir. I és que el fet de perdre la mobilitat a les cames no li ha suposat cap impediment, sinó més aviat tot el contrari, ja que s'ha convertit en un revulsiu per trencar barreres, marcar-se reptes i superar qualsevol límit que es presenti: «és impossible que jo camini, però no és impossible que jo arribi on vulgui d'una altra manera», explica l'Eva. Tanmateix, per a aquesta campiona d'Europa i dos cops bronze Mundial de paratriatló, l'èxit i la força no són fortuïts, sinó que són el resultat de la seva actitud optimista i d'una cosa que és clau per a ella: el suport de la seva família. José i Rosario són els pares de l'Eva. Ells ens expliquen en primera persona com han estat els seus últims cinc anys al costat d'aquesta campiona a la pista i en la vida. «Normalment anava amb el seu germà a les competicions, però aquell cap de setmana no tenien cap triatló. Dissabte al vespre em va dir que era a casa d'una amiga sopant i que l'endemà pensaven anar a fer una cicloturista. Quan li ho vaig comentar al meu marit, em va dir que plouria i va afegir-hi: "Doncs a mi no m'agrada gens ni mica". Però mai no ens havíem pensat que podria arribar a passar una cosa així», afirma Rosario, la mare de l'Eva, tot recordant el dia previ a l'accident, ja fa cinc anys. «L'endemà, érem de camí a la casa que tenim a la serra de Madrid i vaig rebre una trucada del meu fill dient-me que l'Eva havia tingut un accident. Vam fer mitja volta i vam marxar directament a l'hospital. Van ser els quilòmetres més llargs de la meva vida, no hi arribàvem mai. Quan vam entrar a la sala, dos metges van dir-nos que seguéssim, que la nostra filla estava bé, però que no tornaria a caminar. Li vaig dir: «No coneixes la meva filla, no saps la força que té». Malauradament, però, la lesió de l'Eva era més greu del que pensaven i la situació era irreversible: «Nosaltres estàvem destrossats. Però ella va ser valenta per tots. La seva frase era: "he viscut 31 anys d'una manera i ara em toca viure d'una altra". El seu caràcter i la seva determinació han estat claus. Qualsevol altre s'hauria enfonsat». La força de l'Eva va ser tan contagiosa que els seus pares expliquen com ells mateixos es van armar de valor i van tirar endavant, donant-li suport en cada pas d'aquesta nova vida: «Ella deia que havia de fer-se la forta per nosaltres i nosaltres per ella. Jo el que volia era veure-la feliç. Per això, quan al principi va dir que volia tornar a muntar en bici, li vam dir que sí, vaig pensar que així estaria entretinguda. Mai vaig arribar a imaginar-me que s'hi dedicaria al cent per cent. N'estem súper orgullosos».Part de la culpa de l'èxit de l'Eva també la té el José, el seu pare, el qual, juntament amb la Rosario, no es va separar de l'Eva ni un sol minut. En l'actualitat, viu la competició gairebé com un més dels participants: «Avui dia, el meu pare continua sabent-se gairebé millor que jo els temps de totes les meves rivals. A Austràlia, s'aixecava a les 5 de la matinada per veure'm competir en streaming, és el meu fan número u. Abans de veure l'start list, ja me l'ha enviat el meu pare per WhatsApp», explica l'Eva. I és que per al José no hi ha obstacles quan es tracta de fer feliços els seus fills: «Els seus somnis, com el del meu fill, són els nostres. Ho visc viu gairebé al mateix nivell que ella, i m'empipo tant com ella quan les coses no surten del tot gaire bé. Soc tot el dia amb ella. A les 8 em truca, em porta el gos perquè marxa a nedar i quedem quan en torna. Agafo la furgoneta a casa seva, hi carrego tots els trastos i fem els quilòmetres que calgui. Cada dia de l'any, entrena fins i tot els dissabtes i diumenges», explica en José. I quan li demano d'on treu les forces per fer una cosa així, ell ho té molt clar: «Si ella no hagués tingut aquest caràcter, hauria estat molt difícil superar-ho. Ella sempre diu que els seus pares l'han ajudada i jo dic que va ser al contrari, la seva força ens va ajudar a nosaltres». La de l'Eva és una història d'entrega, sacrifici i amor, en què el millor equip per superar qualsevol obstacle ha estat i serà sempre la seva família, els altres inconformistes de l'esport i de la vida amb els quals sempre pot comptar. Descobreix més sobre la història d'Eva Moral i la seva família a: https://www.sport.es/es/noticias/deportes/eva-moral-7895016 https://www.marca.com/paralimpicos/2020/04/17/5e790731ca474139688b45d7.html

CORPORATIU
25 Març, 2020

REPTE 14: convertir un obstacle en una oportunitat

Tot i que els Jocs de Tòkio s’hagin ajornat fins el 2021, a CaixaBank seguim donant suport als nostres inconformistes de l’esport, ara més que mai, per a acompanyar-los en la consecució de les seves fites i per a donar-los-hi la visibilitat que mereixen. Per això el repte 14: Convertir un obstacle en una oportunitat té com a protagonista la Desirée Vila, una esportista que no només és una atleta d’elit sinó una inspiració sobre com fer front a una situació difícil i fer-ne d’ella un revulsiu per a seguir endavant encara amb més força. Amb 16 anys es va trencar la tíbia i el peroné quan entrenava per a l’Europeu de gimnàstica acrobàtica. Després de la lesió, una negligència mèdica va derivar en l’amputació de la seva cama dreta. Però això no va aconseguir parar-la, 6 anys més tard l’atleta Desirée Vila s’ha convertit en una promesa de l’atletisme paralímpic, on destaca especialment a la prova de salt de longitud. I es que com ella diu: “L’únic incurable són les ganes de viure”. Aquesta frase, que porta tatuada a la seva cama ortopèdica, no és només el títol del seu llibre, sinó que s’ha convertit en el seu lema de vida. A través de la història personal d’una de les nostres inconformistes de l’esport, com la Desirée, volem donar a conèixer com els nostres atletes han convertit, el que, a priori, pot semblat un obstacle en una oportunitat de superació i una porta oberta a nous reptes i possibilitats. La superació, es un dels valors claus dels nostres inconformistes de  l’esport i des de CaixaBank volem fer-lo visible per a inspirar a tothom. En l’entrevista, la Desirée ens explica també com funciona el món de les pròtesis per als nostres atletes d’elit. Sabies que pot controlar el seu genoll a través d’una aplicació mòbil o que té diferents models de cama segons el seu ús? La Desirée ens explica com les dissenya o com les programa des del seu mòbil per a aconseguir el màxim rendiment d’aquestes i que no sigui un handicap per a assolir les seves maques i reptes sobre la pista.   NOTA: L’entrevista va ser realitzada uns dies abans de la situació de confinament actual. Ara la Desirée, com la resta d’atletes paralímpics, continua entrenant des de casa, on segueix el confinament establert.

CORPORATIU
30 Gener, 2020

Repte 13: Acompanyar els inconformistes en la recta final cap a Tòquio 2020

Cada vegada falta menys per a la gran cita paralímpica i CaixaBank, com a patrocinador oficial de l’equip paralímpic espanyol, continua donant suport als #InconformistesdelEsport mitjançant el pla ADOP i el programa 20 per als 20. Amb el repte d’aquest mes, “acompanyar els inconformistes de l’esport en la recta final”, CaixaBank vol donar a conèixer quins són els últims passos fins a Tòquio 2020: proves, classificacions i també el paper del programa de beques ADOP, tant per als qui ja tenen plaça com per als qui estan molt a prop d’aconseguir-la.Molt més que una beca “Abans dels Jocs de Pequín 2008, els esportistes paralímpics no teníem beques ni accés als centres d’alt rendiment perquè no se’ns considerava esportistes d’alt nivell. En realitat ho érem perquè entrenàvem com els altres, però no se’ns reconeixia com a tals”; així explica Teresa Perales, una de les atletes paralímpiques més veteranes i més llorejades (26 medalles paralímpiques en natació des de Sydney 2000 fins a Rio 2016), com era fins fa poc ser esportista paralímpic. Com ella, la resta d’inconformistes de l’esport afronten el repte de ser esportista d’elit amb una complexitat afegida: la manca de recursos per a la seva disciplina. No obstant això, la situació s’ha anat capgirant els últims anys, gràcies en gran mesura al Pla de Suport a l’Esport Objectiu Paralímpic (ADOP), que va néixer per proporcionar als esportistes paralímpics espanyols les millors condicions de preparació i èxit en la competició i que inclou ajudes econòmiques i mèdiques, entre molts altres beneficis.Un premi a l’excel·lència esportiva Només els millors poden optar a aquestes beques. Els resultats que hagin obtingut en els últims JJPP i en els mundials i europeus dels últims 3 anys els faran mereixedors de l’ajuda. Una ajuda que també reben esportistes de suport (guies) i entrenadors, figures clau per al desenvolupament de moltes de les disciplines. CaixaBank, un company d’equip més El pla ADOP no seria igual sense el suport dels patrocinadors, per això el paper d’entitats com CaixaBank és decisiu perquè l’esport i els esportistes paralímpics puguin continuar avançant fins a aconseguir les mateixes condicions de què disposen la resta de disciplines esportives no adaptades. L’entitat ha apostat fort per aquest compromís amb l’esport paralímpic i, més enllà del suport en forma de beques, ha desenvolupat la campanya Inconformistes de l’esport i el programa 20 per als 20, amb què vol informar, mostrar i donar a conèixer el món paralímpic, perquè la visibilitat és un dels passos més importants per assolir reconeixement.Classificats per il·lusionar El procés de classificació és clau perquè l’esport paralímpic sigui cada vegada més competitiu i just. Agrupar els atletes en classes esportives i rang de discapacitat fa que l’obtenció de places sigui al més objectiva possible actualment. Com és el procés de classificació? Els esportistes han d’aportar informes mèdics molt complets i passar una valoració específica del seu esport per part dels membres de la taula de classificació. També se’ls valora tècnicament i se’ls observa en la competició. El procés de classificació és específic per a cada disciplina paralímpica i té en compte, en alguns casos, no tan sols les proves i competicions, sinó l’equilibri entre les places disponibles i els rangs de discapacitat. L’objectiu és clar: minimitzar la influència de la discapacitat de l’esportista en el resultat de la competició (saber-ne més).- En el programa paralímpic hi ha 22 esports i Espanya ja ha classificat atletes en tots menys 3: golbol, rugbi en cadira de rodes i voleibol assegut. - La modalitat amb més classificats és el bàsquet en cadira de rodes (24) i, per primera vegada des de Barcelona 92, Espanya durà equip masculí i femení per mèrits propis. - La natació és l’esport en què hi ha més categories (14) i les places s’han de repartir rigorosament segons l’estil i la discapacitat.

CORPORATIU
31 Desembre, 2019

Repte 12: convertir-se per un dia en un dels inconformistes de l’esport

En el seu camí cap a la gran cita paralímpica, CaixaBank segueix sumant reptes en el seu programa 20 per als 20, emmarcat dins la campanya #InconformistesdelEsport i que té com a objectiu donar visibilitat a l'esport paralímpic i als seus esportistes. Aquest nou repte, el dotzè de la llista, va aplegar sobre el terreny de joc la Selecció Espanyola 8 vegades campiona d'Europa de futbol per a invidents i un grup d'empleats de CaixaBank amb l'objectiu de compartir una experiència esportiva sense precedents: posar-se a la pell dels inconformistes de l'esport. Els empleats de l'entitat, guiats pels campions de l'últim mundial de futbol per a invidents, es van enfrontar a un entrenament molt particular, en què, amb els ulls embenats, van descobrir la dificultat que suposa aquest esport d'equip quan s'anul·la el sentit de la vista. “Els veus jugar (es refereixen als jugadors de la selecció paralímpica) o tirar un penal i sembla fàcil, però quan t'hi poses tu sense veure-hi és realment molt complicat. No tens referències i per a mi és increïble el que fan”, comentava Marcos Parra, un dels empleats de CaixaBank després de l'experiència. “Hom pren consciència de l'esforç que ha de suposar viure sense veure-hi cada dia, però també competir... És que no veus res, et poses tan nerviós que tampoc no hi sents, et xoques, no saps on ets, si a prop del córner o de la porteria, ni on és la pilota”, afegia Manuel Batanero.Tots els empleats van coincidir que la iniciativa és positiva, ja que no només els va servir per conèixer millor la dificultat d'aquest esport i valorar el treball d'aquests professionals, sinó que també els va conscienciar de la invisibilitat de la tasca de molts esportistes d'elit que aconsegueixen objectius que no estan a l'abast de qualsevol. Fet que suposa un repte aconseguit per part de CaixaBank, que amb activitats com la d'aquest dia intenta valorar el treball fet pels esportistes d'elit i elevar la percepció de l'esport paralímpic.

CORPORATIU
02 Desembre, 2019

Repte 11. Històries d’#InconformistesdelEsport

En el marc del suport a l'esport paralímpic que duem a terme des de CaixaBank a través del pla ADOP, i com a patrocinadors de l'equip paralímpic, el pròxim 3 de desembre us portarem tres històries increïbles dels #InconformistesdelEsport a través de les nostres xarxes socials. Segueix-nos i descobreix més coses sobre els protagonistes i les seves històries. Amb la participació especial de tres esportistes d'elit: Ricardo Ten, nedador i ciclista; Eva Moral, triatleta, i Sarai Gascón, nedadora. Tres medallistes paralímpics que ens expliquen la seva història, els seus èxits i com afrontar reptes impossibles.Tres històries inspiradores que transmeten els valors de l'esport paralímpic i que parlen dels veritables #InconformistesdelEsport, aquells que no es pregunten si poden fer-ho, sinó si poden fer-ho encara millor. Anar més de pressa, arribar més lluny i superar més metes. Que no creuen en obstacles insalvables. Que demostren cada dia que, amb valentia i dedicació incondicional, tot és possible i que rendir-se no és una opció.Aquesta campanya té lloc en el marc del programa “Els 20 per als 20”: vint mesos per aconseguir vint reptes amb l’únic objectiu de donar visibilitat a l'esport paralímpic espanyol i ajudar a fer que ocupi el lloc que mereix. El nostre suport a l'Equip Paralímpic Espanyol és un compromís amb els esportistes i amb els seus valors d'esforç, sacrifici i constància; és la voluntat d'acompanyar-los en el camí fins a la cita paralímpica de Tòquio 2020 i ajudar-los a assolir les seves metes.

CORPORATIU
05 Novembre, 2019

Repte 10: història de l’esport paralímpic

A la meitat de camí dels #InconformistesdelEsport fins a les paralimpíades de Tòquio 2020, iniciat fa 10 mesos amb la sèrie 20 per als 20, us portem un resum de la història de l’esport paralímpic: com van néixer aquests jocs, les primeres dates importants de la seva història, heroïnes i herois d’aquest esport… i altres dades que de ben segur que us resultaran interessants. Recordem alguns dels grans moments i curiositats de la història de l’esport paralímpic.   Com van néixer els Jocs Paralímpics? Els Jocs Paralímpics no van néixer de la iniciativa d’un esportista ni d’un entrenador, sinó d’un metge. I és que la primera competició per a esportistes amb discapacitat va ser, en realitat, un torneig entre veterans de guerra que havien perdut alguna part del cos en combat. L’èxit va ser tan gran que poc després es van crear els primers jocs oficials el 1960.   Primeres vegades No obstant això, no va ser fins al 1964, a Tòquio, que es van introduir per primera vegada un himne i una bandera oficial. I, fins al 1992, a Barcelona, un senyal de TV pròpia perquè el gran públic pogués gaudir de l’espectacle.   Edicions i medalles La primera presència de la delegació espanyola va ser a Tel Aviv el 1968. Des de llavors, ha participat en 13 edicions i ha guanyat 651 medalles, més de la meitat de les quals són només en un esport: la natació.   Heroïna i part de la història Una altra curiositat és que la campiona paralímpica amb més medalles del país en té més que… Michael Phelps! És així: la nedadora Teresa Perales ha aconseguit un total de 26 medalles i ha marcat el seu nom amb lletres d’or en la història de l’esport.   Tòquio 2020 Els pròxims jocs prometen ser els més espectaculars de la història. De fet, el govern de Tòquio ha posat a disposició del COI ni més ni menys que 7 estadis.   Segueix els 10 reptes que ens queden, amb nous protagonistes i disciplines paralímpiques, per descobrir els reptes i desafiaments que aquests esportistes afrontaran fins a la gran cita de l’esport. Pots seguir les xarxes socials de CaixaBank per conèixer totes les històries.*Imatge de capçalera del Comité Paralímpic Espanyol publicada a Twitter.

CORPORATIU
10 Octubre, 2019

Repte 9: Els medallistes parlen de la seva experiència al Mundial de Natació Paralímpica de Londres

Del 9 al 15 del mes de setembre passat va tenir lloc a Londres el Mundial de Natació Paralímpica, del qual la selecció espanyola va tornar a casa amb un total de 14 medalles.Entrevista a Toni Ponce, plata (en els 200 lliures, categoria S5) i dos bronzes (un aconseguit en la final dels 100 metres braça i un altre, en els 100 lliures), i Óscar Salguero, plata 100 metres braça, classe S8 (es va quedar a tan sols 13 centèsimes del ceptre mundialista).-Toni Ponce: Des del 2017 sempre estem concentrats junts durant la setmana de competició. Malgrat la diferència d'edat, ens compenetrem molt bé i ens donem molt de suport l'un a l'altre. Per això, sempre donem al seleccionador la mateixa premissa: que, si us plau, ens posi junts a l'hotel. L'Óscar és un noi jove però molt madur, que sap el que vol en cada moment. Tots dos som molt tossuts (riu). -Óscar Salguero: Jo crec que tenim les idees molt clares i una mentalitat molt semblant. No anem als entrenaments a passar l'estona, sinó a aprofitar-los al màxim i a donar el cent per cent. -Ara que ha acabat la competició i heu tingut temps de digerir els resultats, quina valoració feu del vostre rendiment en el recent Mundial? -T. P.: Personalment, la valoració ja la vaig fer fa una setmana, en tornar de Londres. Ara, sincerament, ja estic pensant en la temporada següent. Però, en qualsevol cas, és molt positiva, perquè m'havia marcat l'objectiu de guanyar tres medalles. I ho vaig aconseguir. L'espineta que se'm va quedar clavada va ser aconseguir el bronze dels 100 metres braça, categoria en què m'hauria agradat estar una mica més amunt en el podi. Ara toca mirar vídeos, meus i dels rivals, perquè tenim un any per treballar de valent i ser més competitius de cara als jocs de Tòquio. -Óscar Salguero: Per part meva, crec que ha estat un dels millors campionats que he fet. Però no va ser fàcil, perquè a mi em tocava nedar l'últim dia, i anava veient com, a mesura que transcorria la competició, a alguns dels meus companys no els sortien les coses com desitjaven. Això em generava certs dubtes, encara que en el fons sabia que estava en el meu millor moment. Finalment, vaig aconseguir l'objectiu que m'havia fixat amb el meu entrenador, que era millorar la meva marca personal. En el meu cas també, l'únic disgust va ser no aconseguir guanyar el meu rival i quedar-me a 13 centèsimes de l'or. -Fora de l'aspecte esportiu, amb què us quedaríeu d'aquesta experiència? -T. P.: Jo, personalment, amb la convivència amb els meus companys i amb Jaume Marcé, el nostre entrenador. Es responsabilitza d'un grup gran de nois i noies i no tots obtenen els mateixos bons resultats. Per això crec que, per a ell, no sempre ha de ser fàcil gestionar-ho; per això intentem ajudar-lo. -I vosaltres, com porteu la pressió? -O. S.: Abans m'influïa més i em posava més nerviós. Però aquest any el meu entrenador i jo hem abordat la prova d'una forma diferent. I estic molt content amb el resultat. Bàsicament, he intentat aprofitar una mica els dies abans de la competició, quan no havia d'entrenar, per relaxar-me, desconnectar de la piscina i, per exemple, anar a passejar per Londres amb la meva família. Per bé que és cert que noto molt l'evolució física i tècnica que he fet últimament, no és menys important tot el que estic aprenent en gestió emocional. Quan vaig començar en això era un nen i no portava gens bé la manera com els teus oponents intenten intimidar-te abans d'una prova, mirant-te fixament, rient-se de tu, intentant posar-te nerviós. Ara he canviat. Vaig a la meva i no em fixo en res ni en ningú. En aquest sentit, he evolucionat molt. -T. P.: Jo també crec que he estat força concentrat. De totes maneres, intento sentir només la pressió justa, ni més ni menys. En aquest sentit, treballem molt amb l'Edu, el psicòleg del CAR, visualitzant situacions d'estrès per saber com afrontar-les quan t'hi trobis al davant. Aquest any potser necessitem una mica més d'ajuda per gestionar els nervis de cara a Tòquio. Perquè de vegades el cap no t'ajuda massa. -Com són les últimes setmanes abans d'una competició d'aquest nivell? Us prepareu d'alguna forma específica? -T. P.: En realitat, a mi m'agrada veure el resultat com la suma d'un tot, de l'esforç de tot l'any, des que comencem la pretemporada. -O. S.: Però sí que és cert que durant les últimes setmanes fas menys hores de gimnàs, per descansar la musculatura, fas simulacres de competició amb el banyador oficial, cuides més l'alimentació –no necessites menjar tants carbohidrats perquè tampoc no consumeixes tanta energia– i treballes al costat del biomecànic del CAR (Andreu Roig) per analitzar vídeos dels nostres propis entrenaments i, d'aquesta forma, poder rascar algunes dècimes de segon polint certs detalls. Busquem la perfecció. -Són aquestes ànsies de superació les que posa en valor la campanya Inconformistes de l'esport de CaixaBank. -T. P.: Jo vaig tenir l'oportunitat de participar activament en la definició d'aquesta campanya. L'entitat va convocar uns quants atletes perquè poguéssim aportar la nostra visió de l'esport paralímpic en primera persona. I els vam dir que preferíem que no es posés l'accent en la discapacitat. La tenim, és clar; no ho neguem. Però això no ens fa diferents dels atletes convencionals. Ens esforcem igual, ho intentem sense defallir, ens enfrontem als nostres handicaps. Per això, el que fem no val ni més ni menys. I no necessitem la compassió de ningú. -Què representa per a vosaltres que una entitat tan potent com CaixaBank aposti per l'esport paralímpic? -O. S.: A mi m'omple de satisfacció, perquè el meu objectiu és que un dia ens donin les mateixes beques que als atletes olímpics, i siguem igual de coneguts. El suport de CaixaBank contribueix a aquesta visibilitat i reconeixement. -T. P.: El fàcil és apostar per l'esport olímpic, per això estem molt agraïts per tota la difusió que estan fent mediàticament. Gràcies a ells –i a altres empreses com Ambre o Luamvi–, l'esport paralímpic és cada vegada més reconegut, hi ha més diners, arribem a més gent. Però no per fer llàstima, sinó per plasmar la rivalitat ben entesa, l'esperit competitiu, l'autoexigència i la superació diària. -Però encara queda molt camí per fer… -T. P.: A Espanya es percep una millora. Però, per descomptat, hi ha altres països que ho fan molt millor que nosaltres, com per exemple Anglaterra. Sense anar més lluny, el recent Mundial no havia de fer-se allà, sinó a Malàisia. Però per motius polítics no va poder ser. I a Anglaterra no li va faltar temps per aixecar la mà i organitzar la competició. I ni més ni menys que a la seva piscina olímpica. -O. S.: A mi m'ha sorprès molt la consideració i el seguiment que té l'esport paralímpic a Londres. Es valora moltíssim, es difon a les xarxes socials, es veuen anuncis al metro i per la ciutat… Només calia veure com estaven de plenes les graderies durant la competició. Font: SPORT, Alberto González.Si vols escoltar més sobre ells fes clic als seus podcast:

CORPORATIU
06 Agost, 2019

Repte 8: descobrir l’espectacularitat de l’esport paralímpic

Quan falta un any per a les paraolimpíades de Tòquio 2020, els inconformistes de l'esport es preparen per afrontar un dels reptes més importants de la seva trajectòria esportiva. I mentre aquests esportistes d'elit intenten superar les seves metes, CaixaBank continua donant-los veu i posant cara a les seves històries a través del seu programa de reptes 20 per als 20. 20 reptes en un compte enrere fins a la gran cita paralímpica, amb què es pretén donar visibilitat a la realitat de l'esport adaptat i els seus protagonistes. Ja els coneixes? Et convidem repassar les històries d'aquests esportistes que no coneixen límit: Loida Zabala: campiona d'halterofília paralímpica i portaveu dels esportistes a l'inici de la campanya #InconformistesdelEsport, comparteix la seva història i el que va ser el seu màxim repte durant la seva carrera aquí. Mari Carmen Paredes (Marató): protagonista del repte 3 i exemple de com un obstacle pot esdevenir el punt de partida d'una carrera plena d'èxits. La seva història, juntament amb la del seu marit Lorenzo Sánchez, parla de superació i energia inconformista en primera persona. Núria Marques (natació) i Jordi Morales (tennis de taula): juntament amb un grup de nens i nenes d'entre 5 i 12 anys, ens van explicar sense tabús com es viu la discapacitat en el dia a dia i com és ser un esportista d'elit paralímpic. Amb Toni Ponce (natació), Gerard Descarrega (natació), Sarai Gascón (natació) i Michelle Alonso (atletisme) descobrim tot el que hi ha al darrere dels èxits paralímpics. Els testimonis d'aquests medallistes ens expliquen com enfrontar-nos a les nostres barreres mentals per assolir qualsevol èxit esportiu. En el repte 6 va arribar el moment d'anar més enllà i donar les gràcies als qui sempre hi són, aquelles persones que lluiten al costat dels inconformistes de l'esport per aconseguir que les seves metes siguin assolibles. Jon Santacana i Miguel Galindo van revelar com una amistat entre esportista i guia és, de vegades, la clau de l'èxit. Mentrestant, Sara Revuelta (bàsquet en cadira de rodes) feia història amb la resta d'equip de la selecció femenina i es classificava per primera vegada des de 1990 per a les paraolimpíades. L'equip de bàsquet adaptat de Binissalem compartia amb els infants i joves del 3x3 Plaça CaixaBank l'experiència de jugar en una cadira de rodes en el repte 7.

CORPORATIU
24 Juliol, 2019

Repte 7: posar-se en la pell d’un esportista paralímpic

Hi ha una manera millor de posar-se en la pell d'un esportista en cadira de rodes que practicar esport amb ell? Existeixen valors i sentiments difícils d'expressar amb paraules. Es necessita alguna cosa més. Per això, uns 300 joves s'han pujat a una cadira de rodes al costat de jugadors del CD Binissalem per jugar el campionat més gran de bàsquet 3x3, celebrat a Mallorca. Aquest era el repte 7 dels 20 que ha inclòs CaixaBank en el seu programa de 20 reptes que intenta visibilitzar i donar suport a l'esport adaptat en el marc de la campanya Inconformistes de l'esport, arran del seu patrocini del pla ADOP. El seu objectiu consistia en practicar l'empatia, així com fomentar la tolerància i la integració gràcies a una mirada diferent de l'esport adaptat. En el Moll Vell de Palma de Mallorca, on es va celebrar el torneig, els participants van aconseguir veure la realitat del bàsquet des del punt de vista d'aquells que, per diferents circumstàncies, es veuen obligats a practicar-lo des d'una cadira de rodes.Van ser els jugadors del CD Binissalem els que van convidar a alguns dels 3.000 assistents a fer unes cistelles amb ells en cadira de rodes. «Dur», «difícil» o «cansa molt» van ser algunes de les descripcions dels participants que per primera vegada van jugar al costat d'aquests esportistes d'elit. L'Adrián, de 16 anys, va reconèixer que «estava equivocat» en creure que jugar asseguts «era més fàcil» del que la pràctica li va demostrar. En Tomeu, un altre dels participants, explicava que jugar en la cadira «cansa molt». Per damunt de tot, va reconèixer que ja pot empatitzar millor amb les persones que no poden jugar al bàsquet tal com ell fa cada dia. En Joan, per part seva, va descriure la seva experiència com a «molt bonica», en un esport que obliga a treballar especialment els braços per mantenir el ritme de joc.Tots aquests joves van tenir l'oportunitat de compartir pista amb els protagonistes d'autèntiques històries de superació personal. Un dels jugadors més veterans de l'equip, Tolo Prats, va aplaudir les iniciatives com la duta a terme per CaixaBank, en el marc del patrocini de l'esport paralímpic i que ajuden a normalitzar i visibilitzar l'esport adaptat. «Encara hi ha gent que no s'atreveix a practicar esport en una cadira de rodes», assegurava. Es tracta d'animar a sortir de les seves cases els qui necessiten un impuls per tornar a fer esport després de perdre la mobilitat. Pere Grimalt, cofundador del club, destacava com l'equip ha passat de quatre integrants a tretze en poc temps. «La gent es va animant i amb accions com la que avui s'ha produït a la Plaça 3x3 CaixaBank resulta més fàcil enganxar-los», explicava. Sens dubte, les vuit hores de bàsquet al carrer de la cinquena parada del circuit Plaça 3x3 CaixaBank 2019 van servir per complir el setè repte d'Inconformistes de l'esport.

CORPORATIU
28 Juny, 2019

Repte 6: donar les gràcies als que sempre hi són

«Donar les gràcies als que sempre hi són», aquest és l'objectiu del sisè repte, dels vint que CaixaBank està duent a terme en el marc de la seva campanya de suport a l'esport paralímpic «Inconformistes de l'esport». Arran del patrocini del pla ADOP, l'entitat ha creat un programa de 20 reptes, fins a Tòquio 2020, a través dels quals dona visibilitat a l'esport adaptat i a les històries dels esportistes i d'aquells que permeten que l'esport paralímpic pugui arribar cada vegada més lluny. Precisament, aquests són els protagonistes del repte que es presenta: entrenadors, guies, familiars o amics. Els pilars que al costat de la passió i la superació acompanyen els atletes en la conquesta dels seus èxits. «Donar les gràcies als que sempre hi són» col·loca en el punt de mira aquelles persones que sumen esforços i resten dificultats en el dia a dia dels esportistes i en el seu camí cap a la lluita per una medalla, un rècord o una plaça als propers jocs paralímpics. Aquest és el cas de Miguel Galindo, guia paralímpic, des de fa 17 anys, de l'esquiador Jon Santacana. Amb 9 medalles paralímpiques i 17 en mundials d'esquí alpí, Jon és un dels referents en esquí adaptat del país, però com ell reconeix «Miguel va venir per ser els meus ulls en la pista d'esquí, però es va quedar per alguna cosa més important, per ser el meu amic», i és que la confiança i la bona sintonia entre els dos esportistes ha estat clau durant la seva trajectòria: «Tant entrenant com en la convivència ha estat molt bona perquè hem encaixat molt a nivell personal. D'aquesta manera, tot surt més fàcilment i els problemes sembla que siguin menys», diu Miguel, i Jon assenteix amb el cap: aquesta sintonia els ha portat a ser la parella d'esquiadors més premiada de la història. Així ho explica Jon a la carta que, amb motiu del repte de CaixaBank, ha pogut dedicar a Miguel i on resumeix 17 anys d'història junts en una sola paraula: «gràcies».

CORPORATIU