15 Gener, 2019

De la febre de l’or a la febre del bitcoin

Alguns diuen que la història mai no es repeteix. Altres, al contrari, sostenen que, amb canvis mínims, la història sempre acaba repetint-se, perquè només l'home ensopega dos cops amb la mateixa pedra. Qui té raó?   A començaments del 1848, quan Califòrnia estava a punt de deixar de pertànyer a Mèxic per incorporar-se als Estats Units —i quan aquestes terres encara eren una zona pràcticament sense llei, conegudes com el «Salvatge Oest»—, va tenir lloc un esdeveniment força important: un fuster anomenat James W. Marshall va descobrir or als rius que envoltaven l'aldea de Colloma, a prop de l'actual Sacramento. Encara que al principi es va intentar amagar la notícia, molt aviat van començar a circular rumors que es van estendre fins a la costa Est i abans de final d'any, el desembre del 1848, el mateix president dels Estats Units, James Knox Polk, va acabar confirmant el descobriment. Va ser l'inici de l'anomenada «febre de l'or», que va provocar l'èxode de milers de persones des d'altres indrets del país (i fins i tot d'altres parts del món) fins a Sacramento, San Francisco i a tota la costa Oest.   Als que van arribar-hi a partir del 1849 se'ls va batejar amb el nom dels «forty-niners». Tan gran va ser l'impacte d'aquest fenomen migratori que San Francisco, fins aleshores una aldea no gaire gran, va veure com s'hi construïen escoles, camins i esglésies, creixent fins a esdevenir tota una ciutat. Mentrestant, Sacramento va passar a ser la capital de Califòrnia, que a partir del 1850 es va constituir oficialment com un estat més de la Unió i que va començar a ser conegut com el «Golden State» (estat daurat).No obstant això, no tot van ser bones notícies, sinó més aviat al contrari. En realitat, només els primers que hi van arribar van aconseguir trobar-hi or. La resta de les aproximadament 300.000 persones que es van desplaçar fins a Califòrnia va haver de malviure en una terra que no era la seva, la qual cosa va acabar generant caos, desordre, moltes disputes i fins i tot alguna mort. N'hi va haver uns quants es van enriquir, però per a la gran majoria dels que no van trobar el preuat metall, la «febre de l'or» va ser, en realitat, una desgràcia.Molts anys després, en un espai com ara Internet —que igual que el Salvatge Oest també té ben poca regulació—, alguns van creure trobar-hi or quan una identitat desconeguda, que operava sota el pseudònim de Satoshi Nakamoto, va idear el 2009 una moneda virtual anomenada bitcoin.   Els bitcoins es caracteritzen per ser un sistema descentralitzat, de codi obert, i que no està emparat per cap govern ni per cap banc central; ans al contrari, la gestió de les transaccions i l'emissió de bitcoins es duu a terme de manera col·lectiva a través de la xarxa. «El seu disseny és públic, ningú no n'és propietari ni controla Bitcoin, i tot el món pot participar-hi», asseguren des de la pàgina web oficial de la criptomoneda. És cert, qualsevol pot comprar bitcoins per pagar amb ells per Internet, però també per conservar-los i especular amb el preu.   Doncs bé, en la seva curta història, aquesta moneda virtual ja ha viscut tota mena de vicissituds: des de valer uns cèntims el 2010 fins a una autèntica «febre del bitcoin» el 2017, quan el preu es va disparar fins a fregar els 17.000 dòlars. L'any passat no es parlava de res més i alguns van aconseguir guanyar molts diners. No obstant això, durant 2018, el bitcoin ha caigut fins a perdre el 75% del seu valor. Avui dia, es pot comprar un bitcoin per menys de 4.000 euros i alguns analistes ja comparen la seva evolució amb la «febre de l'or» de Califòrnia o amb la crisi de les tulipes a Holanda.   El preu del bitcoin continuarà baixant o bé reprendrà el vol i tornarà als valors que va assolir l'any passat? Es consolidarà com a moneda virtual o acabarà desapareixent? En l'actualitat, el futur del bitcoin és totalment imprevisible i tan incert com el dels cercadors d'or que van arribar a Califòrnia a mitjan segle xix.

INNOVACIÓ
09 Gener, 2019

La teoria dels 6 graus i la primera xarxa social

Al llarg de la història han existit moltes xarxes socials. És un fet connatural a l'ésser humà; al cap i a la fi, som éssers socials. Però només ha estat en temps recents quan aquestes xarxes s'han pogut informatitzar i assolir una mida que avui ens sembla normal, però que veient-ho en perspectiva és senzillament impressionant. Perquè, segons l'investigador israelià Yuval Noah, els éssers humans estem «programats» per poder relacionar-nos, com a màxim, amb un cercle de 150 persones. I aquí estem, amb llargues llistes de seguidors a Twitter, xifres cada vegada més grans d'«amics» a Facebook, i centenars, per no dir milers de contactes a LinkedIn. Com hem arribat fins aquí? Que internet va néixer com una eina de comunicació és un fet àmpliament conegut. En aquells primers anys de la xarxa de xarxes, al voltant dels 70, la principal forma de comunicació eren els correus electrònics; dècades després arribarien els xats en línia o IRC, els fòrums… Fins i tot en aquell internet de l'antiguitat hi havia llocs dedicats a qui volia trobar parella. Però no és fins al 1997 quan sorgeix la que avui es considera la primera xarxa social digital de la història, SixDegrees.Per què diem que SixDegrees és la primera xarxa social nascuda a internet? Encara que els esmentats xats, correus electrònics o fòrums tenen característiques socials ―principalment, que permeten la comunicació directa entre usuaris―, SixDegrees va ser la primera eina a reunir les característiques que avui pressuposem a una xarxa social clàssica com Facebook o Twitter: personalització del perfil propi, capacitat per compartir contingut i contribuir a la xarxa, facilitat per connectar amb altres usuaris i eines per comunicar-nos en temps real. Tot això era el que oferia SixDegrees, cosa que avui ens pot semblar molt bàsic però que fa 20 anys va ser una petita revolució. Un moment! Ens estem oblidant d'una de les característiques més interessants de qualsevol xarxa social i la que, precisament, origina el nom de SixDegrees: la possibilitat de conèixer persones que estan fora del nostre cercle immediat d'amistats i connectar-hi. En realitat, la «teoria dels 6 graus de separació» en què es va basar la primera xarxa social és força antiga; en resum, defensa que totes les persones del món estem connectades les unes amb les altres a través d'una cadena de coneguts de, com a màxim, 5 persones. És a dir que, per conèixer el teu ídol ―posem pel cas, el tennista Rafa Nadal―, només hauries de «tirar del fil» i contactar amb 3, 4 o 5 persones com a màxim. A partir d'aquesta interessant premissa funcionen xarxes socials modernes com LinkedIn.Prop dels anys 2000, la xarxa social SixDegrees va arribar a tenir al voltant d'un milió d'usuaris. Aquesta xifra, que avui ens sembla irrisòria, va obrir el camí a altres xarxes socials com Live Journal, encara molt activa. Aquella va ser una de les primeres «espurnes» del que avui coneixem com blogosfera, una xarxa social basada en blogs. Encara que hem dit que SixDegrees va ser la primera xarxa social a veure la llum a internet, alguns experts rebaten aquesta idea i apunten cap a Friendster, fundada l'any 2002, com la primera gran xarxa social ―va arribar a tenir fins a 90 milions d'usuaris en el seu millor moment―, una eina que perfeccionava tot allò vist a SixDegrees i permetia crear una veritable xarxa de contactes. Si no et sona Friendster, no pateixis, aquesta xarxa amb prou feines va ser coneguda més enllà del seu lloc d'origen, a Àsia. La que de ben segur que et sona és MySpace, considerada la primera xarxa social que es va convertir en fenomen global. Tirant de nostàlgia, avui recordem MySpace com una mena d'híbrid entre xarxa social i blog personal, en què la principal característica era la gran personalització que podíem donar al nostre «space» a la xarxa. Encara que MySpace també va ser molt usada a Espanya pels primers internautes, aquells mil·lennistes avui ja crescuts recordaran amb molt més afecte Tuenti.La xarxa social Tuenti ―reconvertida ara en empresa de telefonia― va ser llançada a finals de 2006 i a penes en un parell d'anys es va convertir en un autèntic fenomen de masses a Espanya. Si eres jove i social, havies d'estar a Tuenti. No és una exageració: l'any 2011 Tuenti representava el 15 % del trànsit web a Espanya, superant Google i Facebook, junts. Per als espanyols, Tuenti va ser la primera xarxa social adoptada massivament, la que va obrir la possibilitat de compartir un estat, pujar fotografies de l'últim cap de setmana o compartir una cançó o vídeo. Sí, quan Tuenti va néixer Facebook ja estava aquí, però la xarxa social de Zuckerberg era encara una mica estranya per a l'internauta espanyol. La resta, com se sol dir, és història. A poc a poc van anar arribant YouTube, Flickr, Twitter, Instagram, Snapchat… i el que abans eren milions d'usuaris es van convertir en desenes, centenars i finalment milers de milions d'usuaris. El darrer estiu Facebook ja comptava amb gairebé 2.200 milions d'usuaris al món ―això és gairebé un terç de la població total― i YouTube estava a punt de trencar la barrera dels 2.000 milions.

INNOVACIÓ
03 Gener, 2019

Wifi 6, la propera revolució del wifi que et permetrà veure vídeos en 8K

La tecnologia evoluciona a un ritme tan ràpid que, de vegades, és interessant aturar-se un segon i mirar enrere per veure les coses en perspectiva; per exemple, mirar a l'any 2000, data en què neix la tecnologia wifi tal com la coneixem. En les albors del segle xxi disposar d'una connexió a internet passava, tant sí com no, per estar “enganxat” via cable de xarxa a un mòdem que avui ens sona a relíquia tant pels sons que emetia en connectar-se a la xarxa com per la velocitat, aquests 56 k que trigarien una eternitat a obrir la pàgina web més senzilla d'avui. Amb prou feines dues dècades després ja donem per fet que no només la nostra llar, sinó el nostre lloc de treball, locals d'oci i fins i tot espais públics han de tenir una connexió wifi que ens permeti una navegació còmoda i ràpida. La tecnologia wifi és sinònim de llibertat, sí, però de vegades també de connexions lentes i de mala qualitat, que es tradueixen en freqüents desconnexions. Això també va camí de ser cosa del passat amb la irrupció del wifi 6, l'evolució natural de les connexions sense fil a internet que ens permetrà “bogeries” com reproduir vídeos en streaming amb qualitat 8K. Més velocitat Hi ha diversos apartats que els usuaris notarem directament quan utilitzem el wifi 6, que s'espera que arribi a Espanya a partir de 2019. El que més crida l'atenció per a l'usuari és, sens dubte, la velocitat de connexió, que fregarà un 20% d'increment sobre la velocitat actual o 500 Mbps. Més estabilitat de connexió Cada vegada són més els dispositius domèstics que es connecten a la nostra xarxa i això, a la llarga, provoca que la nostra wifi estigui saturada i l'estabilitat i velocitat de connexió no siguin les òptimes: telèfons mòbils, ordinadors, tauletes tàctils, videoconsoles… això per no esmentar les xarxes wifi d'espais públics, completament abarrotades i que ofereixen una experiència força mediocre en molts casos. Precisament per això arriba el wifi 6 perquè, més enllà de l'increment de velocitat esmentat, el que realment entusiasma els experts és la capacitat de descongestionar les xarxes wifi i d'aconseguir, en definitiva, un accés més estable per a cada vegada més dispositius. Qualitat de l'streaming Velocitat i estabilitat de la connexió són dues de les claus de la qualitat de l'streaming que gaudim en dispositius portàtils. I això, en l'era en què les plataformes de contingut audiovisual són grans protagonistes del nostre temps lliure, fa que el wifi 6 pugui suposar una revolució a l'hora de consumir vídeo en streaming. De fet, amb el wifi 6 es podrà gaudir de vídeos amb qualitat 8K –que encara s'està implantant però ja el tenim a tocar– o de latències millors a l'hora de jugar a videojocs online. Consum optimitzat d'energia Un dels “trucs” per estalviar bateria és desconnectar la connexió wifi, ja que és una de les tecnologies que fan que la durada de la bateria, en molts casos, no arribi ni tan sols al migdia. Amb la tecnologia wifi 6 aquesta connexió serà força més eficient en l'àmbit energètic, i arribarà fins i tot a reduir-se en dos terços respecte del consum actual. Amb totes aquestes claus, ara només falta esperar que durant 2019 i 2020 les xarxes es vagin adaptant a aquesta nova tecnologia perquè aviat el wifi 6 sigui el nou estàndard a què ens acostumem.

INNOVACIÓ
27 Desembre, 2018

Fites de l’economia mundial que van obrir portades el 2018

Ja queda poc perquè s'acabi el 2018. Un any en què l'economia mundial ha deixat grans titulars, vinculats en gran mesura a l'actualitat política: guerres i acords comercials, criptomonedes, grans bancs centrals… Tots aquests han estat protagonistes, en un moment o un altre, de les notícies que han ocupat la premsa econòmica de tot el món. En una economia cada vegada més connectada, les notícies que es produeixen en un país poden arribar a afectar el dia a dia de ciutadans que viuen a l'altra punta del món. Per això resulta especialment interessant mirar enrere i recordar alguns dels grans titulars econòmics que s'han registrat a escala global durant el 2018.Un any després d'experimentar una pujada meteòrica en la seva cotització, el bitcoin tornava a valors mínims. Aquesta criptomoneda ha acaparat titulars durant pràcticament tot l'any, i no n'hi ha per menys: a principis del 2017, el seu valor no arribava els 1.000 dòlars; l'octubre, cada bitcoin ja valia 5.000 dòlars, i, finalment, el desembre d'aquest any, es pagava a 20.000 dòlars. Tanmateix, el 2018 va arribar la ressaca de la festa del bitcoin. Després de diversos esvaniments al llarg dels mesos —el gener va arribar a perdre el 48% del seu valor des del màxim marcat el mes anterior—, el novembre la seva cotització ja era inferior als 5.000 dòlars. Aquest comportament ha portat alguns analistes a comparar el que ha succeït amb el bitcoin amb altres bombolles, com la de les tulipes als Països Baixos del segle xvii o la de les puntcom de l'any 2000.Aquest any, els Estats Units s'ha situat al centre de conflictes econòmics amb altres grans blocs mundials, com ara la Unió Europea o la Xina. En el cas europeu, la guerra d'aranzels va començar amb la imposició d'aquests gravàmens per part dels Estats Units a les importacions d'acer i alumini procedents de la Unió Europea, Mèxic i el Canadà. Això va provocar una escalada aranzelària entre Europa i els Estats Units, que sembla que ha arribat a una treva. Aquest mateix esquema s'ha repetit amb la Xina, mitjançant l'establiment d'aranzels a exportacions mútues per valor de desenes de milers de milions de dòlars. En aquest cas, però, no s'entreveu cap treva.En aquest nou context de conflicte comercial, els diferents blocs intenten adaptar les seves posicions. Això és precisament el que han fet la Unió Europea i el Japó, que el mes de juliol passat van signar un acord comercial qualificat d'«històric», que marcava distàncies amb la postura proteccionista dels Estats Units.En efecte, l'abast d'aquest tractat és molt ambiciós, ja que suposa la liberalització del 91% de les importacions japoneses procedents de la Unió Europa en un primer moment, per arribar més endavant al 99%. Es calcula un estalvi d'uns mil milions d'euros anuals en drets de duana per als exportadors europeus. Tot i que les dues parts van començar a negociar aquest acord el 2013, la seva signatura ha tingut lloc aquest any i s'estima que entrarà en vigor a principis del 2019, un cop l'hagi aprovat el Parlament Europeu i l'hagin ratificat els dos blocs.Les perspectives de creixement global han començat a moderar-se aquest 2018. Les previsions de creixement de l'FMI, revisades el passat mes d'octubre, són dues dècimes més baixes. També l'OCDE ha constatat que l'economia mundial ha assolit ja el seu període màxim d'expansió i que ara s'ha de preparar per a un «aterratge suau». En concret, aquest organisme indica que el pic del creixement econòmic global es va establir el 2018 amb el 3,7% i que el creixement es reduirà el 2019 i el 2020 fins al 3,5%.La possibilitat d'una sortida abrupta del Regne Unit de la Unió Europea va planejar durant bona part de l'any sobre l'economia. Es tractava d'una situació amb perspectives ombrívoles que va arribar fins i tot a mobilitzar empreses automobilístiques amb seu al Regne Unit per assegurar el subministrament de peces des de la UE davant un possible tancament de fronteres. El desenvolupament de les negociacions entre les dues parts feia témer la possibilitat d'un Brexit sense acord. Un procés desordenat que afectaria països, indústries i milers de ciutadans. En aquest context, no és estrany que el principi d'acord assolit el novembre entre Londres i Brussel·les es consideri una de les notícies econòmiques més importants del 2018. Tot i que encara resulta molt precipitat anticipar què passarà amb el Brexit, aquesta encaixada de mans va ser molt ben rebuda per molts sectors, ja que suposa el manteniment de la unió duanera durant almenys dos anys més. Un temps que hauria de ser suficient perquè administracions, empreses i ciutadans es puguin preparar per a la sortida.A mitjan 2018, el Banc Central Europeu va establir un nou full de ruta per al seu programa de compra de deute, conegut com a Qualitative Easing. En concret, li va posar data de caducitat: el desembre serà l'últim mes d'aplicació d'aquest programa. A més, mantindrà els tipus d'interès al 0% almenys fins a l'estiu del 2019. Aquest anunci simbolitzava el principi de la fi dels estímuls extraordinaris que el BCE va adoptar per ajudar les economies comunitàries el març del 2015, en plena crisi econòmica. Des de llavors, ha injectat més de 2,5 bilions d'euros en l'economia de la zona euro. Mentrestant, la Reserva Federal dels Estats Units, que és l'equivalent al BCE al país nord-americà, continua apostant per la pujada dels tipus d'interès, que el mes de setembre es van arribar a situar en nivells similars als del 2008. Un registre que la Reserva Federal va decidir mantenir en la seva última reunió del mes de novembre, però que segurament augmentarà en pròximes trobades.

CORPORATIU